diumenge, 4 d’agost del 2013

ULTRA TRAIL DE CATLLARÀS - 55 KM (4.000 m. D+)

La Serra de Catllaràs és un paradís per descobrir ple de racons encisadors que a voltes et deixen corprès: fagedes, boscos de pi negre, corriols verds i humits, prats alpins, vistes espectaculars, pendents matadores, baixades trepidants, cascades, gorgs, torrents....molta aigua i natura en estat quasi salvatge. Això és la Serra de Catllaràs.



Fa just un mes, uns quants Koales, i entre ells en Martox ideòleg del recorregut, van muntar un entrenament al qual en vaig apuntar. Aquell dia ja vam poder apreciar la duresa i bellesa del recorregut. Vam fer uns 35 km que es van fer molt llargs degut als forts pendents i als molts trams tècnics que tenia. En aquell moment vam saber que el 27 de juliol patiríem i molt, perquè ficar 4.000 metres de desnivell positiu no és gaire normal en curses d’aquesta distància que es pot considerar relativament curta per ser una Ultra Trail.




El 26 de juliol a quarts de sis de la tarda havíem quedat a la benzinera de Sant Quirze el Xavi Vila, el Jordi Sust i jo mateix per anar en direcció a La Pobla de Lillet, lloc de sortida i arribada d’aquesta ultra. En poc més d’1h ja ens trobàvem recollint la bossa del corredor a la zona esportiva del poble. Unes quantes salutacions amb els molts coneguts que hi havia, foto oficial i cap a Bagà on havíem reservar un petit apartament per a 4 persones. L’Albert Font, que havia de ser el quart del grup, finalment no va poder venir per un problema personal.






Vam sopar a la Plaça porxada de Bagà, lloc des d’on sortirà la Ultra Cavalls del Vent per a la qual m’estic preparant com mai he fet abans per a cap cursa. Si les coses no es torcen d’aquí al 21 de setembre, espero estar a la línia de sortida i en plena forma.

La nit va ser curta i a les cinc de la matinada ja estaven llevats i esmorzant a consciència per què de ben segur necessitaríem molta energia.

Després d’un curt desplaçament de Bagà a La Pobla de Lillet, ens trobem preparats per començar el que serà una llarga i calorosa jornada de dissabte per la Serra de Catllaràs. En aquell moment, poc abans de les 7 de matí, encara feia una mica de fresqueta que s’agraïa tot sabent que seria per poc temps ja que s’havia comentat que aquest dissabte seria el més calorós de l’any. Poca broma.


Falten poc menys de 10’ i ja ens trobem instal·lats en el corral de sortida un cop passat el control de material obligatòrio. L’ambient és relaxat i es veu molta pota entre els corredors. Saludem a en Jaume Folguera, Guido, que és un dels favorits al podi però no a guanyar perquè el primer graó està ja reservat per al Miguel Angel Heras, un dels top ten mundials que ha vingut a Catllaràs com a entrenament per a Cavalls del Vent, tal i com ens comentaria més tard un cop acabada la cursa.



Ens posem en els llocs capdavanters, suposo que per sortir a la foto, i també per agafar un bon lloc a l’inici i evitar suposats taps un cop comencem a pujar. A les 7 en punt del matí es dona la sortida. Tinc al Miguel A. Heras al costat durant els primers centenars de metres de baixada que tenim per sortir del poble. El ritme no és gaire fort, a excepció d’uns pocs que ja tiren del grup. En canvi el Miguel Heras no es posa nerviós i va rodant al seu ritme.


Al cap de pocs minuts, un cop deixat enrere el poble comença la primera gran pujada de la cursa. Intento córrer per no perdre moltes posicions, tot i que sóc conscient que la cursa és molt llarga i més val ser prudent al començament. Però, tot i així, no deixo de córrer. Finalment, quan el pendent es posa dret, ja no queda més remei i tots comencem a caminar marcant un bon ritmet de pujada. L’objectiu és Falgars. La fresqueta del matí ajuda a fer aquest tram amb una certa facilitat. La corrua de corredors es comença a estirar. Jo intento seguir el ritme dels que tinc just al davant.

El primer objectiu és Sant Julià de Cerdanyola a on arribo en 1h30’ aproximadament després de 13 km. Mitja hora més ràpid de la previsió inicial. Bé, ja va bé aprofitar aquestes primeres hores del dia per apretar una mica i agafar coixí. Espero no pagar-ho més endavant.

Faig un avituallament curt. No cal encantar-se. Un parell de gots d’aigua i isotònic, un tros de meló, bidó carregat i cap endavant. Ara el següent avituallament el trobarem a Malanyeu  en el lm 19. La previsió és fer aquest tram en una hora justa. Segons el perfil i havia una pujada que no semblava important, “La creueta”, però un cop van ser-hi va ser molt més dura del que ens havíem imaginat. La part final era molt i molt dreta, però tot s’acaba, i la pujada també. Fins aquell moment encara anava molt bé a tots els nivells: bon ritme i cap molèstia ni sensació de cansament. La baixada a Malanyeu la fem ràpida tot i que el corriol que ens durà al poble és força tècnic. Ja estic en un moment de la cursa on les cares dels acompanyants comencen a ser les mateixes durant força estona, especialment les de les fèmines que estan lluitant per les primeres posicions del podi. En aquells moment crec que porto a tres o quatre corredores per davant meu, i la Teresa Forn que va ser campiona de les Skyrunner World Series l’any 2003, es a dir ex campiona del món de curses de muntanya, fent la goma. En les pujades m’atrapava (és molt potent en les pujades) però en els trams de baixada i “falsos llanos” la tornava a deixar enrere. En els darrers anys, jo mesurava el meu nivell comparant-me a la Teresa Forn amb la que acostumava a arribar a la par en les diferents curses en les que coincidíem.

A Malanyeu hi arribo just en una hora, tal i com havia previst. A l’avituallament m’hi estic tres o quatre minuts. M’hidrato bé i intento menjar una mica més de fruita (meló, síndria i plàtan). La següent pujada la conec de l’entreno de fa un més i sé que és llarga i dura, així que convé ser prudent. Després de buidar el “dipòsit” inicio la llarga pujada. M’ho prenc amb tranquil·litat. M’estimo més no cremar energies i fer la pujada caminant a bon ritme amb ajuda dels pals que fins aquell moment portava a la motxilla.

El Graell de Pujals, que és així com es diu la pujada, ens depararà un dels moments màgics de la cursa. Jo ja l’havia experimentat feia just un més, però tot i així, tornaria a ser màgic. A mitja pujada, en un tram de molta aigua, ens trobem una forta rampa que cal pujar agafats a una corda amb nusos. No es pot pujar de cap més manera, i un cop superada aquesta primera part, ens espera una escala de ferro ancorada a la roca que ens durà a un forat en la roca, passat el qual ens trobarem just davant d’un salt d’aigua espectacular i un gorg que convida a remullar-se. Espectacular!!


La pujada d’uns 450 metres de desnivell la faig millor que fa un mes degut a que aquesta vegada m’ha agafat a l’inici de la cursa (km 20) quan la calor encara no apreta. Sense adonar-me en planto a dalt del Graell. Un prat verd ens dona la benvinguda i ens condueix cap a una llarga i ràpida baixada que ens portarà després de 6 km a La Nou del Bergadà, just a l’equador de la cursa i punt clau de la mateixa perquè a partir d’allà comença la pujada més forta i matadora de totes.

La calor es comença a fer present arribant a La Nou. Sortosament l’organització ha preparat una mànega per tal de que ens podem ruixar amb aigua i alleugerir la calor que comencem a patir. A l’avituallament, molta aigua, isotònic, i per menjar més meló i síndria, és el que em demana el cos. En aquell avituallament coincidim molt corredors, alguns d’ells força tocats ja.

Passats uns minuts, començo a córrer en busca de l’inici del temut “Sobrepuny”, sostre de la cursa i amb un desnivell positiu de més de 800 metres. Pocs kms i molta pujada, còctel perfecte per patir un “ocellot” majúscul si un no es dosifica. Aquesta era la tàctica. Agafar un bon ritme, anar bevent i tirar cap amunt sabent que l’hora de pujada no me la treia ningú. I així va ser. Una horeta justa després coronava el “Sobrepuny” i a diferència del dia de l’entrenament, aquesta vegada no hi va haver aturada contemplativa. Les vistes des de dalt són espectaculars: tota la Serra de Picancel i l’enbassament de La Baells al fons. Paga la pena.

Baixada molt tècnica en la seva primera part a on calia ser molt prudent, però com em trobo molt bé em deixo anar i baixo força ràpid buscant ja el poble del Castell de l’Areny a on m’esperava l’avituallament més important i a on pensava menjar alguna cosa de pasta. Començava a tenir gana.

Pensava que la baixada fins al Castell de l’Areny seria ràpida i en un plis-plas em trobaria gaudint d’un bon plat de fideuà. Però, no sé si per sort o per desgracia, els organitzadors ens han preparat una sorpresa increïble. Baixant per la pista que en teoria ens havia de dur al poble, de cop, una senyal ens desvia cap a l’esquerra i ens dur a un perillós barranc que baixo com puc, amb el cul a terra, agafant-me als arbres, branques i a tot el que trobava al meu abast. Molt perillós i més després de 35 km i ja no sé quantes hores de cursa. Però al sorpresa estava al final del barranc. Un grandiós salt d’aigua d’uns 15 i 20 metres d’alçada i amb un rètol provocador que ens convidava a capbussar-nos una estona al gorg que hi havia. L’espectacle és impressionant. M’aturo per fer una foto que desgraciadament no surt bé. M’entretinc una mica gaudint de la bellesa del lloc. Continuo avançant i l’espectacle continua: una successió de petits salts d’aigua i gorgs plens d’aigua. Un indret per tornar tranquil·lament en un altre moment. Prenc nota.




Un cop fora de la zona dels gorgs, enfilo la darrera pujada que no per ser curta i poc costeruda, deixa de fer mal amb la calor que està fent. Per fi arribo a l’avituallament i ho faig molt acalorat. Em canvio de samarreta, deixo la motxilla en la bossa que m’esperava a l’avituallent i continuaré només amb el bidó i la ronyonera. Serà suficient per fer els 17 kms restants.

No tinc gana. Només vull remullar-me sota la mànega que han posat per refrescar-nos, continuo menjant fruita i em bec dos Pepsis fresquetes. També m’obligo a menjar una mica de truita de patates que no m’acaba d’entrar bé. M’estiro al terra buscant l’ombra. Em fa mandra sortir perquè sé que la següent pujada serà dura de collons degut fonamentalment al sol que cau a plom sobre els nostres caps. La pujada és molt descoberta i sé que patiré.

Surto amb ànims però duren poc. Començo a defallir a mitja pujada. Avanço molt lentament. Cada passa costa molt, i el company amb el que vaig m’ofereix una ampolla de beguda isotònica que portava de l’avituallament. Li agraeixo molt. Sé que tinc un “ocellot” però no em vull prendre un gel perquè ho vull fer quan arribi a dalt. La pujada se’m fa interminable però al final hi arribo. Em prenc el gel i en 10 minuts sóc un home nou. Torno a trobar-me fort i amb ganes de córrer. Només queden 15 kms fins a La Pobla de Lillet i dos refugis pel mig: el de Sant Romà de la Clusa al km 41 i l’Ardericó al km 47. Vaig com una moto. Començo a córrer i a avançar a molta gent. Al primer refugi m’hidrato bé, menjo més fruita i carregó el bidó. Una aturada curta de poc més de 3 minuts. El següent refugi el tinc a 6 km i espero arribar en menys d’1 hora. Porto un bon ritme i crec que podré baixar de les 10 hores. Fantàstic.

Després d’un continu puja-baixa, arribo amb molts ànims al Refugi de l’Ardericó. Hi ha molt bon ambient i una dutxa que el guarda ha habilitat per que ens puguem remullar. Bon detall, Kun!! Aturada encara més ràpida, un tros de meló, aigua i disposat a fer la darrera pujada de només 250 metres de desnivell però que a aquestes alçades de cursa pot fer molt mal. Però em trobo bé i pujo amb bon ritme deixant enrere a un bon grapat de corredors. Crec que des de l’ocellot ja no m’ha tornat a avançar cap més corredor.

Ja sóc dalt del “Joc de pilota”, curiós nom per una pujada, penso. I ara només resta una llarga baixada, una mica pedregosa, de 6 km fins a la línia d’arribada. Em trobo fantàsticament bé. No em fan mal els peus ni els genolls. Baixo ràpid per corriols i pistes. Vaig mirant el rellotge i començo a fer càlculs. Al·lucino. Crec que baixaré sobradament de les 9h30’. Guau!!. Des d’allà on sóc busco desesperadament el poble. Ja tinc ganes d’arribar i fotre’m un bon bany a la piscina que es troba al costat de la línia d’arribada.

Cinc, quatre, tres km....ja es veu el poble. M’animo i vaig cada cop més ràpid. Encara tinc temps d’avançar a quatre o cinc corredors més. Estic endollat. Tinc el poble a tocar i ja ensumo l’arribada. Passo pel centre de La Pobla de Lillet i unes quantes persones que es troben a les terrasses m’animen. Darrera pujada. Només resten 500 metres. Encara deixo enrere a un altre corredor. Ja s’intueix l’arribada al final d’una pujada final curta però matadora. Aplaudiments de la gent que es troba a dalt. Enfilo la recta d’arribada sobre una catifa blava a l’estil de les triatlons. I al final, puc veure el temps que marca 9h12’. Bestial. Estic molt content per tot: pel temps i especialment per la sensacions que he tingut. 



I tot això vol dir que la preparació per a Cavalls del Vent està donant els seus fruits. Aquesta Ultra era el darrer test seriós. I sembla que ha estat molt positiu. Al cap d’una estona, a sobre, m’assabento que he fet tercer de la categoria master (de 45 en endavant) i 31è de la general. A la vejez, viruelas!!!   



L’organització gairebé perfecta. Gran tracte, gran recorregut, gran ambient... què més podem demanar? L’any que ve hi tornaré. Segur!!

2 comentaris:

Ricard Masferrer ha dit...

Enhorabona per la cursa. El Catllaràs és una zona per descobrir. Ja hi he fet un parell de sortides i en tinc alguna més de pendent, però esperaré a la tardor o a la primavera, ja que hi fa molta calor.
El Joc de Pilota rep aquest nom perquè era el lloc on jugaven a pilota els miners que treballaven en aquesta zona.

FerRun ha dit...

Gràcies Ricard pel teu aclariment i per l'explicació del curiós nom per a una pujada.